"La letra con sangre entra" O això diuen...

Relacionat amb el documental “Els nens de l’estació de Leningratsky”, us recomano visionar un documental del mateix estil ja que també provoca un fort impacte emocional. Igual que el reportatge que vam visionar a classe, en aquest apareixen uns nens que tampoc tenen les necessitats bàsiques cobertes.

El reportatge del qual us parlo és “La letra con sangre entra”. Aquest reportatge mostra una aplicació dels principis del condicionament operant d’Skinner (aprenentatge a base de premis i càstigs) a través de les escoles de la WWASP (Associació de Programes Educatius Especials) d’Estats Units. Aquestes escoles desenvolupen un programa de modificació de conducta per a joves conflictius, però des del punt de vista pedagògic i educatiu no és gens recomanable. En el documental apareixen alguns testimonis que expliquen què passa dins aquestes escoles - internats i quins són els mètodes que utilitzen per modificar la conducta d’uns joves que segons la societat són una mica massa rebels.

Amb una paraula: esgarrifós. Les escoles de la WWASP semblen autèntiques presons, camps de concentració per a joves conflictius. La publicitat que es fa d’aquests centres és molt enganyosa, i a més a més falsa, perquè convenç als pares que en qualsevol d’aquestes escoles els adolescents podran acabar els estudis alhora que maduren i es fan més responsables. Però alhora de la veritat res no és així. Els nois i noies són maltractats dia rere dia, amb mètodes que van contra qualsevol teoria pedagògica i que a més a més vulneren els drets humans.

Un altre fet ben curiós és que els treballadors d’aquestes escoles són vigilants de seguretat. No hi ha cap psicòleg, ni pedagogs ni educadors. Així doncs, què tenen d’educatiu aquestes centres. La resposta: res. El fundador de la WWASP va estudiar empresarials i no té els coneixements necessaris per desenvolupar cap programa educatiu. Com pot ser que es permeti legalment que l’educació d’aquestes adolescents estigui en mans de vigilants de seguretat? Com és possible que es considerin legals centres on els alumnes són maltractats?

Els testimonis que apareixen al documental expliquen la seva experiència i la defineixen com a traumàtica. I no és per menys, si després de poder sortir d’aquests centres no pots tornar a fer la teva vida, perquè tot el que t’ha passat allà dins t’envaeix dia rere dia.

Trobo molt lamentable que en ple segle XXI existeixin centres com els de la WWASP perquè el seu objectiu no és educar sinó fer fortuna a costa de l’educació d’uns adolescents que el que necessiten és una mica d’ajuda per trobar el seu camí. Però el que encara és més esgarrifós és que hi pugui haver persones adultes capaces de maltractar a altres éssers humans. Si ens parem un moment a pensar, qui és que més necessita un tractament? El maltractador o els joves conflictius?

Per acabar vull deixar clar dues coses: la primera, relacionada amb el tema de d’aprendre. Molt sovint les expectatives que tenim dels nostres alumnes marquen d’una manera bastant definitiva el seu futur. Sóc del parer que a aquests adolescents que la WWASP intenta reeducar amb mètodes absolutament qüestionables els cal, primer de tot, que algú cregui en ells i que confiï amb les seves capacitats. I per últim, crec que és hora que el món sencer obri els ulls a les injustícies que pateix una part de la població mundial, i especialment els nens i nenes i, que per primera vegada, no fem com si no haguéssim vist res. Tots sabem quines són les grans injustícies però com que creiem que no hi podem fer res canviem de canal, passem la pàgina del diari o ho ignorem, perquè així ser feliç és més fàcil. Creiem que canviar el món és impossible, que nosaltres no hi podem fer res, que això ho han de fer els polítics. Això no és cert. Els canvis han de sorgir de nosaltres, perquè només així construirem un món a mida de cadascú i no a mida dels més poderosos.

Cal aconseguir que les persones visquem amb el sentiment de la felicitat però, mentre hi hagi un sol nen al món que pateix injustament, ningú podrà ser feliç.

http://www.tu.tv/videos/la-letra-con-sangre-entra-documentostv

El fenomen de les il.lusions òptiques

Les nostres idees i pensaments són un reflex de la realitat del món. Tota la informació que tenim ens arriba a partir dels estímuls externs els quals percebem a partir del sistema sensorial. La informació que filtrem amb els nostres sentits passa, posteriorment, a ser procesada i modificada pel nostre cervell.

Però què passa si els nostres sentits ens enganyen?

Tots els nostres sentits ens poden "enganyar", és a dir, produir una distorsió d'una percepció sensorial (altrament dit il.lusió òptica).

Les il.lusions òptiques són una conseqüència lògica del funcionament normal dels nostres processos de percepció i pensament que, a més a més, formen part de la nostra vida quotidiana.
L'origen de les il.lusions òptiques pot ser una causa fisiològica, és a dir, limitacions físiques de l'ull o, en canvi, un fenomen cognitiu quan és la interpretació errònia per part del cervell.

Observa la imatge de sota. Encara que no t’ho creguis els tons de gris de les dues parts de la figura central és el mateix. Et costa de creure? Tapa la línia que separa les dues parts i a veure com ho veus ara.

Aquí tens un exemple d'il.lusió òptica fisiològica ja que, en aquest cas, l'ull pateix un enlluernament a causa de un estímul lluminós intens que deixa per uns instants saturats els receptors lluminosos de la retina. Aquest enlluernament en aquesta imatge és degut a la línia blanca que separa les dues parts de la figura central.

Ara, observa aquesta imatge. Coneixes aquesta marca? Segurament no. Aparentment és un anunci de Coca-cola però... l'has llegit bé?

Si no l’has llegit bé deu ser perquè el teu cervell ha donat per suposat què hi posava i s’ha estalviat llegir-ho bé. Això es coneix amb el nom d’efecte Stroop i és un exemple d'i.lusió òptica cognitiva perquè el cervell ha interpretat una informació equívoca.

Tot plegat resulta ben curiós! Si en vols saber més et proposo que facis un cop d'ull en aquestes pàgines web:

http://www.psicoactiva.com/ilusion.htm

http://www.brainist.com/optical_illusions/

http://personal.us.es/jcordero/PERCEPCION/Cap02.htm

"El arte de amargarse la vida" Watzlawick (II)

A continuació us deixo un fragment del llibre de Paul Watzlawick, El arte de amargarse. És interessant perquè reflecteix com les persones creem la nostra realitat a partir de donar voltes a diferents qüestions.

LA HISTORIA DEL MARTILLO

Un hombre quiere colgar un cuadro. El clavo ya lo tiene, pero le falta un martillo. El vecino tiene uno. Así pues, nuestro hombre decide pedir al vecino que le preste el martillo. Pero le asalta una duda: ¿Qué? ¿Y si no quiere prestármelo? Ahora recuerdo que ayer me saludó algo distraído. Quizás tenía prisa. Pero quizás la prisa no era más que un pretexto, y el hombre abriga algo contra mí. ¿Qué puede ser? Yo no le he hecho nada; algo se habrá metido en la cabeza. Si alguien me pidiese prestada alguna herramienta, yo se la dejaría enseguida. ¿Por qué no ha de hacerlo él también? ¿Cómo puede uno negarse a hacer un favor tan sencillo a otro? Tipos como este le amargan a uno la vida. Y luego todavía se imagina que dependo de él. Sólo porque tiene un martillo. Esto ya es el colmo. Así nuestro hombre sale precipitado a casa del vecino, toca el timbre, se abre la puerta y, antes de que el vecino tenga tiempo de decir <>, nuestro hombre le grita furioso: <<¡Quédese usted con su martillo, so penco!>>.

Si us ha agradat el text, i teniu curiositat per llegir més sobre El arte de amargarse la vida us convido a llegir el llibre a través d’aquest enllaç:

http://www.opuslibros.org/PDF/Paul%20Watzlawick%20-%20El%20Arte%20de%20Amargarse%20la%20Vida.pdf

Segur que no us deixarà indiferent aquest llibre!

Cristina Padrosa

"El arte de amargarse la vida" Watzlawick (I)

Heu pensat mai que teniu un art per amargar-vos la vida? O preferiu pensar que tenir un art per ser feliços i gaudir del dia a dia?

Paul Watzlawick (un dels principals autors de la Teoria de la comunicació humana i del constructivisme radical), en el seu llibre "L'art d'amargar-se la vida" (Herder, 1989, Barcelona), ens ajuda a reconèixer el nostre estil personal davant de determinades situacions.

A més a més, ens ofereix una oportunitat per a reflexionar sobre els procediments pels quals una persona va construint-se una vida desgraciada. Watzlawick, recorrent a la ironia, ens enfronta amb les maneres en què de forma voluntària anem creant i consolidant la nostra infelicitat. L'autor, coneixedor de la naturalesa contradictòria i paradoxal de l'ésser humà, en comptes de facilitar consells per a aconseguir la felicitat prefereix divulgar fórmules per a aconseguir que visquem aferrats en la desgràcia.

Naturalment, l’objectiu principal és que el lector s'adoni de l'error i reaccioni de manera contrària al la que proposen aquests consells.

Consells per viure en l'amargor i la infelicitat

• Crea't problemes, i si no tens prou amb els teus assumeix com a propis els dels altres. Omple't la vida de complicacions reals o fictícies, i concedeix gran importància a tots els esdeveniments negatius.
• Pensa que sempre tens la raó. Tot és blanc o negre, i només hi ha una veritat absoluta: la teva. Rebutja d'entrada el que diguin els altres, fins i tot quan pugui aportar-te alguna cosa positiva. Si la idea o proposta no és 100% teva, rebutja-la, de segur que no val la pena.
• Viu obsessionat. Tria un esdeveniment prou negatiu de la teva memòria, converteix-lo en record inesborrable i porta-te'l a la ment una vegada i una altra, fins que només visquis per a pensar en això. Així, les dificultats quotidianes no absorbiran la teva atenció.
• El present no val la pena, pensa sempre en el futur. Ajorna el gaudiment dels plaers d'aquest o aquell moment, perquè no pots saber el que et depararà el futur. Conforma't amb el pitjor que coneguis i no t'arrisquis davant d'allò bo que pots conèixer. Tortura't pensant en totes les coses negatives que et podrien passar d'aquí a uns anys.
• Mai no et perdonis. Arribaràs a un punt en què tan sols sentiràs autocompassió. Pensa que tu ets l'únic responsable del que t'ocorre, i mai no creguis que hi ha situacions que s'escapen del teu control.

Aquestes recomanacions es plantegen en un to irònic amb la intenció de despertar l'autocrítica i per tal de veure'ns una mica ridiculitzats davant d'aquest tipus de pensaments que ens envaeixen i determinen la nostra conducta fins al punt d'amargar-nos la vida.

Extret de la Revista Consumer:

http://revista.consumer.es/web/ca/20030601/interiormente/61193.php

Com podem observar al dia a dia, és freqüent trobar persones que viuen immerses en sentiments de pessimisme, desinterès, tristesa, amargor...

Però, aquestes actituds són fruït de la mala sort, de fracassos, desenganys, decepcions, disgustos de tota una vida? O, en canvi, sorgeixen d’una posició que escollim voluntàriament davant d’un mateix i davant dels altres que respon a percepcions subjectives, opinions, o simplement a la manera d’entendre les coses?

A mode de síntesi personal, considero que cada persona capta la realitat però la interpretació d’aquesta és subjectiva. Així doncs, les experiències desagradables que tendeixen a amargar-nos la vida són fruit de com nosaltres interpretem la realitat. Per tant, cadascú ha d’intentar controlar (dins les possibilitats) la infelicitat amb la finalitat de gaudir al màxim de la felicitat que ens proporciona determinades situacions de la vida.

H. Harlow i els ximpanzés

Harry HARLOW i la importància del contacte físic amb les persones.

L’últim dia de classe, vam estar parlant de la importància del contacte físic entre les persones pel bon desenvolupament d’aquestes. Tan és així, que he estat encuriosida per cercar amb detall alguns experiments que justifiquen la importància del contacte físic entre persones. Aquí en teniu un exemple significatiu:

Una de les relacions afectives i alhora de contacte físic que s’estableixen durant la gestació del fetus i als primers dies de vida són amb la mare. Aquesta, com a tal, esdevé un referent personal per a cada un de nosaltres ja que ens proporciona aliment, seguretat, afecte, amor... Així doncs, des de petits creem una relació propera amb la nostra mare. No obstant, perquè apareix aquesta relació?

Durant la primera meitat del segle XX, els partidaris del corrent conductista creien que els nadons estableixen un vincle afectiu amb la mare a causa d’un reforçament positiu. És a dir, la mare dóna menjar i per tant els nadons se l’estimen. En el cas que el reforçament fos negatiu, la mare no donaria menjar i per tant els nadons no tindrien aquest sentiment d'amor cap a ella.

Als anys 50, alguns investigadors com Harry Harlow pretenien corregir els pensaments conductistes tot demostrant que les seves idees no eren certes.
A partir d’aquí van aparèixer els experiments amb ximpanzés (macacos) on pretenia demostra que el fet que ens sentim dependents de la nostra mare, no depenia de si ens donava menjar o no.

Harlow va separar infants macacos de les seves mares i els va col•locar amb unes mares substitutes. Les dues mares consistien en un tub metàl•lic amb un cap de fusta, però les diferenciava que una tenia una espècie de biberó al que el mico podia accedir sempre que volgués, mentre que l'altre no. En canvi, la que no tenia biberó, estava folrada d’una tela suau.
Contra el que haurien esperat els conductistes, els macacos no triaven a la mare que els subministrava menjar, sinó que s'aferraven a la de tela. De tant en tant, anaven a menjar, però ràpidament tornaven als braços de la mare suau.

A continuació us deixo un vídeo que mostra les reaccions dels macacos davant els experiments de Harlow: http://www.youtube.com/watch?v=HcTdx0OJjl4

Així doncs, després de les investigacions de Harlow, podem observar com els ximpanzés, o tanmateix els nens i nenes, necessiten afecte i calidesa (contacte físic). Aquest contacte és un estímul importantíssim pel desenvolupament ja que sense aquest les persones no podríem viure. Val a dir, però, que el contacte físic és un element cultural i, com a conseqüència, varia en cada una de les cultures.

La informació ha estat extreta de: http://www.alcoberro.info/pdf/psico38.pdf


Fins la propera,

Cristina Padrosa