Després del documental sobre l'HEROÏNA...

Ahir vam visionar el documental titulat Heroína, la última generación per tal d’observar els mecanismes pels quals es manté l’adicció a qualsevol substància (en aquest cas a l’heroïna). Aquest documental el podreu trobar a la xarxa:

http://video.google.com/videoplay?docid=-1918592316862940415#

La veritat és que el documental ha estat molt dur perquè mostra clarament la realitat de diverses persones addictes a aquesta droga. L’heroïna és una droga altament addictiva amb un síndrome d’abstinència molt dur a nivell físic i emocional. L’heroïna crea uns cercles viciosos que fan que desenganxar-se d’aquesta droga sigui un veritable malson. La persona que consumeix heroïna per primera vegada ho fa perquè creu que se sentirà millor, però després de la primera hi ha una segona, tercera... vegada. Fins que no es pot viure sense consumir. En aquest moment, encara que es vulgui deixar, el síndrome d’abstinència és tant fort que l’única solució per suportar el dolor és tornar-ne a consumir. D’aquesta manera es comença i es tanca el cercle.

Però el que voldria destacar d’aquest documental són les meves impressions. Realment m’ha deixat molt impactada, en el sentit que no havia vist mai tant de prop (i això que era un documental) una realitat tant crua. M’ha impressionat moltíssim el poder destructiu d’aquesta droga, perquè no només et deixa inútil intel·lectualment sinó que també et destrossa el cos a causa de les punxades i els efectes de la droga. Veure com una noia que podria haver arribat allà on hagués volgut es destrossa la vida amb una droga, com un noi explica que consumeix aquesta droga perquè la seva mare n’era addicta quan estava embarassada o com uns joves posen en perill la seva vida consumint heroïna, m’ha deixat molt impressionada. Realment s’ha d’estar molt perdut per arribar fins aquests punts.

És evident que l’heroïna altera els estats de consciència. És una droga i els que en prenen per primera vegada ho fan precisament perquè volen deixar de sentir-se qui sap si exclosos de la societat, perduts, amb una vida monòtona...

He sortit de classe abatuda, molt impressionada, preocupada, indignada, però sobretot molt trista. Abatuda perquè fins ahir no coneixia a fons que és mou darrere el món de les drogues, quins efectes hi havia quan es pren la substància i fins a quin punt destrossen la vida de la persona que en pren i les del seu voltant. Tampoc coneixia com es viu des de dins, què fan els drogoaddictes, com és el seu dia a dia... Impressionada perquè el que he vist ha superat de molt el que em podia haver imaginat mai. Preocupada perquè tenir accés a qualsevol droga és relativament fàcil, però un cop tanques el cercle sortir-ne és gairebé impossible. Indignada perquè si aquesta és la realitat, com és que ningú no fa res perquè acabar amb el narcotràfic? Com és que es permet que cada dia joves de tot el món tinguin accés a substàncies que són il·legals? I trista perquè tots els que hem vist aquest documental ens hem quedat impactats, impressionats, però avui tots dinarem a casa, i demà ningú sentirà que les maleïdes drogues li han pres un tros de vida. I seguirem feliços mentre d’altres es punxen, moren o en prenen per primera vegada.

Potser no és la reflexió més adequada per un documental que il·lustra l’alteració dels estats de consciència però, com molt bé es diu, sovint la realitat supera la ficció. I ara mateix no em queden paraules per seguir escrivint.