Distorsió cognitiva

Bones companys i companyes!

Enllaçant amb l'última classe on vam tractar el tema de les distorsions cognitives, he trobat un llibre a Google Books que parla sobre aquesta temàtica i explica de forma molt clara què són les distorsions cognitives i els diferents tipus. A més a més, inclou un seguit d'activitats on es plantegen diferents textos on cal detectar quines distorsions cognitives es tracten. Aquest és un dels textos, d'una activitat, que més m'ha cridat l'atenció. En una de les activitats inclou aquest text:

[Estic desesperada, ja m'ho deia la meva mare que era ximple. No sé com vaig poder deixar escapar l'oportunitat de ser directora quan m'ho va proposar l'inspector. Em van assaltar els dubtes, vaig titubejar a l'entrevista... segur que l'inspector devia pensar que era una noia bufona i curteta que es presentava a directora per poder lluir el càrrec, però que no tenia ni idea de pedagogia. Segur que mai no podré ser directora després del que ha passat. Segur que sempre fallaré a la part oral. Hauria d'haver estat menys pretensiosa i més humil, o potser hauria d'haver estudiat més la part oral... tot i que vaig dedicar dos mesos a aquest apartat... No, és cert que el currículum és brillant i va dir que estava bé, i la nota del curs de direcció era excel.lent, també li va agradar el projecte pedagògic i de centre per als propers anys, però l'entrevista... ho ha destrossat tot, tot. De fet, ja m'ho deia la Maria: "no sé per què et presentes si el càrrec ja està donat i et sentirà molt malament i el cop que rebrà la teva autoestima necessitarà un tractament amb un psicòleg; per no parlar del risc que presentar-te a la prova de directora et pugui comportar gelosies per part dels teus companys de feina". Clar que hauria d'haver fet cas a la Maria i a la mare... sempre tenen raó, però jo, és clar, sóc una orgullosa...]

Després de llegir aquest text, podem observar que està ple de distorsions cognitives, és a dir, d'esquemes equívocs d'interpretar els fets que generen múltiples conseqüències negatives que, evidentment, condicionarant la vida de la persona afectada però també la de les persones del seu entorn (com la família o els amics...).

El que més em sobte és el simple fet que les persones ens deixem envair per aquestes distorsions fins al punt d'acabar deprimits amb una vida que no volem. No obstant, crec que dins una distorsió cognitiva podem trobar-hi diferents graus. Així doncs, no és el mateix suspendre un examen i pensar que el pròxim cop t'hi esforçaràs més per tal que no es torni a produir aquesta situació; que suspendre un examen i no sortir de casa per tal de no fer cap altra cosa que no sigui estudiar i així aprovar el següent. Per tant, considero que les persones hauríem de mirar el món amb uns altres ulls, per tal d'evitar que es produeixin conseqüències emocionals i conductuals (distorsions cognitives) negatives per a tots nosaltres.


El llibre s'anomena "Per què he dit blanc si volia dir negre? Tècniques assertives per al professorat i formadors" i és escrit per Manel Güell. Si esteu interessats, el podreu consultar al següent enllaç:

http://books.google.com/books?id=1XF-U0NxsqwC&pg=PA99&lpg=PA99&dq=distorsi%C3%B3+cognitiva&source=bl&ots=xAXwmpBYqC&sig=EnoZZ79y85LZ2SPUzXqMqeyFux0&hl=ca&ei=uDsPTejsMpGo8QPBvM2DBw&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=10&ved=0CFEQ6AEwCQ#v=onepage&q=distorsi%C3%B3%20cognitiva&f=false

També he trobat un vídeo relacionat amb les distorsions cognitives i l'activitat que vam fer a classe (d'exemplificar cada tipus de distorsió cognitiva). Espero que sigui del vostre interès...

Fins la pròxima!!

El professor Kanamori i l'educació emocional

La setmana passada vam obrir el tema de les emocions i la intel•ligència emocional, un tema amb una gran rellevància per totes aquelles persones que ens volem dedicar a l’educació i al tracte amb persones. La intel•ligència emocional consisteix en manejar les pròpies emocions en benefici propi i dels altres. Cal tenir present que totes les emocions són lícites i legítimes, però algunes són més agradables de viure que d’altres.

Així doncs, avui em ve de gust penjar al bloc un documental: Pensant en els altres (60 Minuts, TV3). Aquest és tota una lliçó sobre el veritable sentit de l’educació, però està íntegrament lligat amb com expressar les emocions dins l’aula.
En el nostre sistema educatiu els continguts acaparen bona part del treball emocional que hauríem de fer i que no fem. És important que els alumnes entenguin i aprenguin a manejar les seves emocions perquè les persones que gaudeixen més de la vida són les que tenen un bon nivell d’intel•ligència emocional. Així doncs, com és que la intel•ligència emocional queda tant abandonada? Crec que els coneixements haurien de ser l’excusa per relacionar-nos, per aprendre a identificar emocions.


En el documental, el professor Kanamori (tutor d’una aula de 4t de primària), ens demostra que val la pena educar els nens i nenes per ser feliços, per avançar en l’aprenentatge i en l’art de viure. L’objectiu principal del curs que es planteja és aconseguir que els nens i nenes de la seva classe siguin feliços. Trobo molt encertat aquest objectiu que planteja Kanamori perquè és una altra manera de plantejar-te tots els aprenentatges que els alumnes faran al llarg del curs. Si enlloc de programar les classes segons un currículum fred, impersonal i abstracte, ho féssim segons uns objectius encarats al desenvolupament integral dels alumnes, pot ser podríem millorar el nostre sistema educatiu. A més a més, a la classe del professor Kanamori un altre dels objectius principals és aprendre a pensar en els altres de veritat i en el documental queda molt ben reflectit quan tots els alumnes surten a defensar un company que estava castigat, quan tots els alumnes composen o escriuen una cançó per una companya que canvia d’escola.

Mentre mirava el documental pensava que tots els nens del món haurien de poder anar a la classe del professor Kanamori. Ell afirma que la feina més important d’un mestre és ensenyar el valor de la vida, i hi estic d’acord. Crec que els mestres hem d’anar més enllà de l’ensenyament de continguts per deixar espais pel desenvolupament de la intel•ligència emocional.

Pensant en els altres from PrisMa on Vimeo.

http://www.ipsenespanol.net/rapidshare-megaupload/pensant-en-els-altres-learning-to-care-30-minuts-rapidshare_27104.html

LA TEORIA DE LA INDEFENSIÓ APRESA de MARTIN SELIGMAN

QUÈ ÉS LA TEORIA DE LA INDEFENSIÓ APRESA?

Martin Seligman va estudiar la teoria de la indefensió apresa, un dels mecanismes que poden provocar una situació de pessimisme en els individus. S’anomena indefensió apresa aquella conducta en què un individu arriba per ell tot sol a la conclusió que ‘no hi ha res a fer’ perquè, ‘passi el que passi, tot anirà malament’, ensorrant-se cada cap més. Fart i tip que ‘tot surti malament’, l’individu es derrota tot sol, sense necessitat que el venci ningú, negant-se fins i tot, a intentar cap canvi a millor quan disposa de les condicions per intentar-lo. És una de les causes de la depressió.

Alguns exemples serien persones que van fracassar a l’escola poden creure durant la resta de la seva vida que no serveixen per estudiar o nens no estimats per la seva mare poden interioritzar que són inútils i fracassats.

EN QUÈ ES BASE AQUESTA TEORIA?

La Teoria de la indefensió apresa sorgeix d’un experiment realitzat per Martin Seligman on s’estudiava el comportament de gossos que havien sigut exposats a situacions estressants. Seligman va formar dos grups de gossos a l’atzar, seguidament va fer entrar un dels grups a una gàbia metàl•lica on els gossos rebien descàrregues elèctriques cada pocs segons. Aquests gossos, fessin el que fessin, no podien escapar de les descàrregues. A l’altre grup el va fer entrar també a una gàbia metàl•lica electrificada, però en aquest cas podien escapar simplement empenyent amb el morro un panell que tenien davant. En un segon experiment, va posar a tots els gossos, d’un grup i de l’altre, dins d’una mateixa gàbia metàl•lica electrificada on es podia escapar simplement saltant una petita paret. En aquest segon experiment es va comprovar com els gossos del primer grup (els que no podien escapar en la primera prova) ni tan sols van fer l’intent de sortir de la gàbia mentre que els del segon grup en pocs segons trobaven la manera d’escapar.

Seligman va qualificar aquesta actitud com indefensió apresa: havien après a creure que estan indefensos, que no tenen cap control sobre la situació en la que es troben i que qualsevol cosa que es faci és inútil, en conclusió havien après a no tenir esperança, a ser pessimistes.

REFORMULACIONS A CAUSA DE LA LIMITACIÓ DE LA TEORIA...

Més tard va arribar la reformulació d’aquesta teoria a causa de les seves limitacions. Aquesta reformulació s’anomena teoria atribucional i explica la indefensió com una conseqüència de la manera amb la qual les persones s’argumenten o expliquen a un mateix els esdeveniments que li ocorren a la vida, tant favorables com adversos. Les explicacions reflecteixen el caràcter optimista o pessimista d’un individu, ja que aquestes poden ser d’un estil explicatiu optimista o d’un estil explicatiu pessimista.

Seligman va analitzar aquestes explicacions i va concretar que el nostre caràcter optimista o pessimista dependrà de la interpretació que li donem als fets que ens ocorren a la vida, en el sentit de la duració que li donem a l’impacte del succés, de l’extensió dels seus efectes i del grau de responsabilitat que ens fem recaure sobre nosaltres mateixos.

Així doncs, si el nostre caràcter optimista o pessimista determina com interpretem la vida, podem canviar el nostre caràcter i modificar així la nostra perspectiva davant la vida. Què en penseu?

Molts estudis parlen dels beneficis d’una perspectiva optimista, positiva davant la vida: millor salut, benestar, relacions de parella més saludables... Crec que val la pena invertir temps i ganes en modificar la interpretació que donem als fets per tal de portar una millor qualitat de vida i viure-la plenament.

APRENDRE A SER FELIÇ

Relacionat amb aquesta entrada al bloc, he trobat el següent vídeo que intenta reflectir que les persones podem entrenar el nostre optimisme per gaudir al màxim de la felicitat. Està comprovat que aquelles persones que viuen en plena felicitat tenen una vida més llarga i més intensa.

Vols aprendre a ser feliç? Mira aquest enllaç i pren bona nota! ;)

Fonts consultades:

http://www.alcoberro.info/planes/psico30.htm

http://www.psicodiagnosis.cat/areaclinica/trastorns-emocionals/la-depressio-infantil/index.php#04f9119dc011e1902

Després del documental sobre l'HEROÏNA...

Ahir vam visionar el documental titulat Heroína, la última generación per tal d’observar els mecanismes pels quals es manté l’adicció a qualsevol substància (en aquest cas a l’heroïna). Aquest documental el podreu trobar a la xarxa:

http://video.google.com/videoplay?docid=-1918592316862940415#

La veritat és que el documental ha estat molt dur perquè mostra clarament la realitat de diverses persones addictes a aquesta droga. L’heroïna és una droga altament addictiva amb un síndrome d’abstinència molt dur a nivell físic i emocional. L’heroïna crea uns cercles viciosos que fan que desenganxar-se d’aquesta droga sigui un veritable malson. La persona que consumeix heroïna per primera vegada ho fa perquè creu que se sentirà millor, però després de la primera hi ha una segona, tercera... vegada. Fins que no es pot viure sense consumir. En aquest moment, encara que es vulgui deixar, el síndrome d’abstinència és tant fort que l’única solució per suportar el dolor és tornar-ne a consumir. D’aquesta manera es comença i es tanca el cercle.

Però el que voldria destacar d’aquest documental són les meves impressions. Realment m’ha deixat molt impactada, en el sentit que no havia vist mai tant de prop (i això que era un documental) una realitat tant crua. M’ha impressionat moltíssim el poder destructiu d’aquesta droga, perquè no només et deixa inútil intel·lectualment sinó que també et destrossa el cos a causa de les punxades i els efectes de la droga. Veure com una noia que podria haver arribat allà on hagués volgut es destrossa la vida amb una droga, com un noi explica que consumeix aquesta droga perquè la seva mare n’era addicta quan estava embarassada o com uns joves posen en perill la seva vida consumint heroïna, m’ha deixat molt impressionada. Realment s’ha d’estar molt perdut per arribar fins aquests punts.

És evident que l’heroïna altera els estats de consciència. És una droga i els que en prenen per primera vegada ho fan precisament perquè volen deixar de sentir-se qui sap si exclosos de la societat, perduts, amb una vida monòtona...

He sortit de classe abatuda, molt impressionada, preocupada, indignada, però sobretot molt trista. Abatuda perquè fins ahir no coneixia a fons que és mou darrere el món de les drogues, quins efectes hi havia quan es pren la substància i fins a quin punt destrossen la vida de la persona que en pren i les del seu voltant. Tampoc coneixia com es viu des de dins, què fan els drogoaddictes, com és el seu dia a dia... Impressionada perquè el que he vist ha superat de molt el que em podia haver imaginat mai. Preocupada perquè tenir accés a qualsevol droga és relativament fàcil, però un cop tanques el cercle sortir-ne és gairebé impossible. Indignada perquè si aquesta és la realitat, com és que ningú no fa res perquè acabar amb el narcotràfic? Com és que es permet que cada dia joves de tot el món tinguin accés a substàncies que són il·legals? I trista perquè tots els que hem vist aquest documental ens hem quedat impactats, impressionats, però avui tots dinarem a casa, i demà ningú sentirà que les maleïdes drogues li han pres un tros de vida. I seguirem feliços mentre d’altres es punxen, moren o en prenen per primera vegada.

Potser no és la reflexió més adequada per un documental que il·lustra l’alteració dels estats de consciència però, com molt bé es diu, sovint la realitat supera la ficció. I ara mateix no em queden paraules per seguir escrivint.

Qui no ha sentit a dir...

“El meu nen li costa agafar el son. Pot donar vàries voltes al llit abans no aconsegueix adormir-se”; “S’aixeca a mitjanit i li costa tornar a dormir. Què li passa?”; “Es desperta totalment a la nit i no pot adormir-se de nou.”

A continuació, us deixo un apunt sobre l’INSOMNI INFANTIL concretament sobre els tipus d’insomnis més freqüents que poden patir els nens i nenes.

L’insomni es tracta d'una dificultat manifesta en el nen, per a l'inici o manteniment del son. Així, es pot manifestar:

1. Insomni d’inici; com una dificultat per conciliar el son una vegada enllitat.

2. Insomni avançat; com un despertar avançat amb incapacitat per tornar a dormir.

Hi ha diferents tipus d'insomni i les causes d’aquest poden ser molt variades: des de mals hàbits adquirits a problemes de tipus orgànic.

TIPUS D’INSOMNIS

· Insomni degut a hàbits incorrectes

- L’origen del problema es deu a hàbits adquirits, consentits i reforçats pels propis pares (per exemple, sobreprotecció dels pares o incoherència normativa, és a dir, manca d’un seguit de criteris unificats per les persones que cuiden el nen).

- Sol aparèixer en lactants de sis mesos fins a nens de cinc anys.

- Produeix una considerable distorsió del seu propi somni i el dels seus pares.

- Les conseqüències a curt i mig termini són la irritabilitat, la dependència de la mare.

- Tractament més eficaç per aquest tipus d’insomni: Reeducació dels hàbits de son mitjançant tècniques conductuals (Mètode de les aproximacions successives de Ferber; 1993)

· Insomni per a causes psicològiques

- Causes de tipus psicològic (emocional, familiar, social o escolar) que solen estar relacionades amb problemes puntuals. L’estrès també pot ser causa d’aquest insomni.

- Apareix de forma sobtada i sense historia prèvia.

- No cal oblidar altres factors que intervenen i agreugen l’insomni per causes psicològiques: mals hàbits de son (dormir fora de les hores, amb canvis freqüents a l'hora d'anar a dormir i aixecar-se, activitats incompatibles amb el son, consum d'estimulants...).

- Conseqüències de l'insomni:: fatiga, alteracions de l'estat d'ànim i problemes de rendiment...

· Insomni psicofisiològics

- Tipus d'insomni après que es desenvolupa com a conseqüència d'una tensió condicionada i somatitzacions.

Exemples: Situacions que es repeteixen i en els quals es dóna una associació de problemes de son amb estímuls situacionals (tipus de llit, dormitori, soroll ...) o temporals (hora d'anar a dormir).

- Provoca una activació condicionada, a vegades en forma d'ansietat anticipatòria, que és incompatible amb la conciliació del son.

- Els nens amb aquest tipus d’insomni reaccionen davant de l'estrès somatitzant l'ansietat amb agitació, augment de la tensió muscular, etc.

- Apareix a l’adolescència i joventut.

· Insomni produït per al·lèrgia d’alguns aliments

- Es caracteritza per una marcada disminució del temps total del son.

- És possible que l'al·lèrgia no es manifesti amb cap altre símptoma i, per tant, sigui de difícil detecció. Normalment està relacionada amb l’al·lèrgia a algun component de la llet de vaca.

· Insomni ideopàtic.

- Relacionat amb una alteració lleu dels mecanismes neurològics bàsics del son-vigília. Acostuma a originar-se en la infància i és una de les formes més persistents.

La informació, és extreta d’una pàgina web especialitzada en Psicologia Clínica Infantil i Juvenil, on Sergi Banús (Psicòleg Clínic) realitza diverses aportacions. Per més informació:

http://www.psicodiagnosis.cat/areageneral/linsomniinfantil/index.php

Si és del vostre interès, aquesta pàgina web, també us proporciona informació sobre orientacions pel tractament de l’insomni centrades en “El mètode Ferber”, l’higiene del son (taules per millorar l’higiene del son) i la relaxació.

Fins la pròxima!

"La letra con sangre entra" O això diuen...

Relacionat amb el documental “Els nens de l’estació de Leningratsky”, us recomano visionar un documental del mateix estil ja que també provoca un fort impacte emocional. Igual que el reportatge que vam visionar a classe, en aquest apareixen uns nens que tampoc tenen les necessitats bàsiques cobertes.

El reportatge del qual us parlo és “La letra con sangre entra”. Aquest reportatge mostra una aplicació dels principis del condicionament operant d’Skinner (aprenentatge a base de premis i càstigs) a través de les escoles de la WWASP (Associació de Programes Educatius Especials) d’Estats Units. Aquestes escoles desenvolupen un programa de modificació de conducta per a joves conflictius, però des del punt de vista pedagògic i educatiu no és gens recomanable. En el documental apareixen alguns testimonis que expliquen què passa dins aquestes escoles - internats i quins són els mètodes que utilitzen per modificar la conducta d’uns joves que segons la societat són una mica massa rebels.

Amb una paraula: esgarrifós. Les escoles de la WWASP semblen autèntiques presons, camps de concentració per a joves conflictius. La publicitat que es fa d’aquests centres és molt enganyosa, i a més a més falsa, perquè convenç als pares que en qualsevol d’aquestes escoles els adolescents podran acabar els estudis alhora que maduren i es fan més responsables. Però alhora de la veritat res no és així. Els nois i noies són maltractats dia rere dia, amb mètodes que van contra qualsevol teoria pedagògica i que a més a més vulneren els drets humans.

Un altre fet ben curiós és que els treballadors d’aquestes escoles són vigilants de seguretat. No hi ha cap psicòleg, ni pedagogs ni educadors. Així doncs, què tenen d’educatiu aquestes centres. La resposta: res. El fundador de la WWASP va estudiar empresarials i no té els coneixements necessaris per desenvolupar cap programa educatiu. Com pot ser que es permeti legalment que l’educació d’aquestes adolescents estigui en mans de vigilants de seguretat? Com és possible que es considerin legals centres on els alumnes són maltractats?

Els testimonis que apareixen al documental expliquen la seva experiència i la defineixen com a traumàtica. I no és per menys, si després de poder sortir d’aquests centres no pots tornar a fer la teva vida, perquè tot el que t’ha passat allà dins t’envaeix dia rere dia.

Trobo molt lamentable que en ple segle XXI existeixin centres com els de la WWASP perquè el seu objectiu no és educar sinó fer fortuna a costa de l’educació d’uns adolescents que el que necessiten és una mica d’ajuda per trobar el seu camí. Però el que encara és més esgarrifós és que hi pugui haver persones adultes capaces de maltractar a altres éssers humans. Si ens parem un moment a pensar, qui és que més necessita un tractament? El maltractador o els joves conflictius?

Per acabar vull deixar clar dues coses: la primera, relacionada amb el tema de d’aprendre. Molt sovint les expectatives que tenim dels nostres alumnes marquen d’una manera bastant definitiva el seu futur. Sóc del parer que a aquests adolescents que la WWASP intenta reeducar amb mètodes absolutament qüestionables els cal, primer de tot, que algú cregui en ells i que confiï amb les seves capacitats. I per últim, crec que és hora que el món sencer obri els ulls a les injustícies que pateix una part de la població mundial, i especialment els nens i nenes i, que per primera vegada, no fem com si no haguéssim vist res. Tots sabem quines són les grans injustícies però com que creiem que no hi podem fer res canviem de canal, passem la pàgina del diari o ho ignorem, perquè així ser feliç és més fàcil. Creiem que canviar el món és impossible, que nosaltres no hi podem fer res, que això ho han de fer els polítics. Això no és cert. Els canvis han de sorgir de nosaltres, perquè només així construirem un món a mida de cadascú i no a mida dels més poderosos.

Cal aconseguir que les persones visquem amb el sentiment de la felicitat però, mentre hi hagi un sol nen al món que pateix injustament, ningú podrà ser feliç.

http://www.tu.tv/videos/la-letra-con-sangre-entra-documentostv

El fenomen de les il.lusions òptiques

Les nostres idees i pensaments són un reflex de la realitat del món. Tota la informació que tenim ens arriba a partir dels estímuls externs els quals percebem a partir del sistema sensorial. La informació que filtrem amb els nostres sentits passa, posteriorment, a ser procesada i modificada pel nostre cervell.

Però què passa si els nostres sentits ens enganyen?

Tots els nostres sentits ens poden "enganyar", és a dir, produir una distorsió d'una percepció sensorial (altrament dit il.lusió òptica).

Les il.lusions òptiques són una conseqüència lògica del funcionament normal dels nostres processos de percepció i pensament que, a més a més, formen part de la nostra vida quotidiana.
L'origen de les il.lusions òptiques pot ser una causa fisiològica, és a dir, limitacions físiques de l'ull o, en canvi, un fenomen cognitiu quan és la interpretació errònia per part del cervell.

Observa la imatge de sota. Encara que no t’ho creguis els tons de gris de les dues parts de la figura central és el mateix. Et costa de creure? Tapa la línia que separa les dues parts i a veure com ho veus ara.

Aquí tens un exemple d'il.lusió òptica fisiològica ja que, en aquest cas, l'ull pateix un enlluernament a causa de un estímul lluminós intens que deixa per uns instants saturats els receptors lluminosos de la retina. Aquest enlluernament en aquesta imatge és degut a la línia blanca que separa les dues parts de la figura central.

Ara, observa aquesta imatge. Coneixes aquesta marca? Segurament no. Aparentment és un anunci de Coca-cola però... l'has llegit bé?

Si no l’has llegit bé deu ser perquè el teu cervell ha donat per suposat què hi posava i s’ha estalviat llegir-ho bé. Això es coneix amb el nom d’efecte Stroop i és un exemple d'i.lusió òptica cognitiva perquè el cervell ha interpretat una informació equívoca.

Tot plegat resulta ben curiós! Si en vols saber més et proposo que facis un cop d'ull en aquestes pàgines web:

http://www.psicoactiva.com/ilusion.htm

http://www.brainist.com/optical_illusions/

http://personal.us.es/jcordero/PERCEPCION/Cap02.htm

"El arte de amargarse la vida" Watzlawick (II)

A continuació us deixo un fragment del llibre de Paul Watzlawick, El arte de amargarse. És interessant perquè reflecteix com les persones creem la nostra realitat a partir de donar voltes a diferents qüestions.

LA HISTORIA DEL MARTILLO

Un hombre quiere colgar un cuadro. El clavo ya lo tiene, pero le falta un martillo. El vecino tiene uno. Así pues, nuestro hombre decide pedir al vecino que le preste el martillo. Pero le asalta una duda: ¿Qué? ¿Y si no quiere prestármelo? Ahora recuerdo que ayer me saludó algo distraído. Quizás tenía prisa. Pero quizás la prisa no era más que un pretexto, y el hombre abriga algo contra mí. ¿Qué puede ser? Yo no le he hecho nada; algo se habrá metido en la cabeza. Si alguien me pidiese prestada alguna herramienta, yo se la dejaría enseguida. ¿Por qué no ha de hacerlo él también? ¿Cómo puede uno negarse a hacer un favor tan sencillo a otro? Tipos como este le amargan a uno la vida. Y luego todavía se imagina que dependo de él. Sólo porque tiene un martillo. Esto ya es el colmo. Así nuestro hombre sale precipitado a casa del vecino, toca el timbre, se abre la puerta y, antes de que el vecino tenga tiempo de decir <>, nuestro hombre le grita furioso: <<¡Quédese usted con su martillo, so penco!>>.

Si us ha agradat el text, i teniu curiositat per llegir més sobre El arte de amargarse la vida us convido a llegir el llibre a través d’aquest enllaç:

http://www.opuslibros.org/PDF/Paul%20Watzlawick%20-%20El%20Arte%20de%20Amargarse%20la%20Vida.pdf

Segur que no us deixarà indiferent aquest llibre!

Cristina Padrosa

"El arte de amargarse la vida" Watzlawick (I)

Heu pensat mai que teniu un art per amargar-vos la vida? O preferiu pensar que tenir un art per ser feliços i gaudir del dia a dia?

Paul Watzlawick (un dels principals autors de la Teoria de la comunicació humana i del constructivisme radical), en el seu llibre "L'art d'amargar-se la vida" (Herder, 1989, Barcelona), ens ajuda a reconèixer el nostre estil personal davant de determinades situacions.

A més a més, ens ofereix una oportunitat per a reflexionar sobre els procediments pels quals una persona va construint-se una vida desgraciada. Watzlawick, recorrent a la ironia, ens enfronta amb les maneres en què de forma voluntària anem creant i consolidant la nostra infelicitat. L'autor, coneixedor de la naturalesa contradictòria i paradoxal de l'ésser humà, en comptes de facilitar consells per a aconseguir la felicitat prefereix divulgar fórmules per a aconseguir que visquem aferrats en la desgràcia.

Naturalment, l’objectiu principal és que el lector s'adoni de l'error i reaccioni de manera contrària al la que proposen aquests consells.

Consells per viure en l'amargor i la infelicitat

• Crea't problemes, i si no tens prou amb els teus assumeix com a propis els dels altres. Omple't la vida de complicacions reals o fictícies, i concedeix gran importància a tots els esdeveniments negatius.
• Pensa que sempre tens la raó. Tot és blanc o negre, i només hi ha una veritat absoluta: la teva. Rebutja d'entrada el que diguin els altres, fins i tot quan pugui aportar-te alguna cosa positiva. Si la idea o proposta no és 100% teva, rebutja-la, de segur que no val la pena.
• Viu obsessionat. Tria un esdeveniment prou negatiu de la teva memòria, converteix-lo en record inesborrable i porta-te'l a la ment una vegada i una altra, fins que només visquis per a pensar en això. Així, les dificultats quotidianes no absorbiran la teva atenció.
• El present no val la pena, pensa sempre en el futur. Ajorna el gaudiment dels plaers d'aquest o aquell moment, perquè no pots saber el que et depararà el futur. Conforma't amb el pitjor que coneguis i no t'arrisquis davant d'allò bo que pots conèixer. Tortura't pensant en totes les coses negatives que et podrien passar d'aquí a uns anys.
• Mai no et perdonis. Arribaràs a un punt en què tan sols sentiràs autocompassió. Pensa que tu ets l'únic responsable del que t'ocorre, i mai no creguis que hi ha situacions que s'escapen del teu control.

Aquestes recomanacions es plantegen en un to irònic amb la intenció de despertar l'autocrítica i per tal de veure'ns una mica ridiculitzats davant d'aquest tipus de pensaments que ens envaeixen i determinen la nostra conducta fins al punt d'amargar-nos la vida.

Extret de la Revista Consumer:

http://revista.consumer.es/web/ca/20030601/interiormente/61193.php

Com podem observar al dia a dia, és freqüent trobar persones que viuen immerses en sentiments de pessimisme, desinterès, tristesa, amargor...

Però, aquestes actituds són fruït de la mala sort, de fracassos, desenganys, decepcions, disgustos de tota una vida? O, en canvi, sorgeixen d’una posició que escollim voluntàriament davant d’un mateix i davant dels altres que respon a percepcions subjectives, opinions, o simplement a la manera d’entendre les coses?

A mode de síntesi personal, considero que cada persona capta la realitat però la interpretació d’aquesta és subjectiva. Així doncs, les experiències desagradables que tendeixen a amargar-nos la vida són fruit de com nosaltres interpretem la realitat. Per tant, cadascú ha d’intentar controlar (dins les possibilitats) la infelicitat amb la finalitat de gaudir al màxim de la felicitat que ens proporciona determinades situacions de la vida.